ARTÍCLE D'OPINIÓ
Queco Novell, periodista amb una llarga trajectòria professional i que actualment treballa a Polònia i a Minoria Absoluta, va centrar el seu discurs de dijous, als premis anuals de Ràdio Associació, a la llibertat d’expressió i als seus límits, no solament en l’àmbit de la sàtira política sinó en tots els camps periodístics.
Novell va fer una reflexió sobre la llibertat d’expressió i la seva problemàtica, un concepte tant obert i subtectiu el qual és gairebé impossible establir límits ni fronteres. És cert que no hi ha una sola definició establerta i és molt difícil parlar de la llibertat d’expressió de manera objectiva però el que si està demostrat i és que és un dels bens més valiosos que tenim i per aquest motiu cal no malbaratar-la fent-ne un mal ús. Però no tot el que no és llibertat d’expressió forçosament ha de ser censura. Tal i com explica el periodista, els límits els ha de marcar cadascú amb el sentit comú, és a dir, un mateix ha de saber allò que es pot publicar sense tenir una repercussió i allò que no. Aquestes limitacions morals les ha de reconèixer cadascú.
Tal i com diu Queco Novell: “és una escletxa on hi colen desqualificacions personals, de la vida privada, deficiències psíquiques o físiques”, i no es tracta de censura, simplemente de prohibicions morals que els vertaders professionals del periodisme haurien de saber limitar i autocensurar. Per exemple el cas de Xavier Trias, personatge molt imitant a Polònia. No és imitat per la seva parla sinó pel contingut del seu discurs, pel que vol dir. En definitiva, són les formes el que caldria analitzar detingudament abans de censurar i no el contingut.
M’agradaria analitzar més detingudament un dels exemples que Queco Novell explica en el seu discurs: les carícatura de Mahoma i les conseqüències que ha comportat. És políticament comprensible que Washington i Londres vulguin apaivagar la tensió que va provocar la publicació de les caricatures de Mahoma perquè són els dos països que estan en la primera línia de la lluita contra el terrorisme islamista i ja tenen bastants problemes. Però la lluita contra el totalitarisme islamista no es pot guanyar amb les armes sinó amb el terrenys de les idees i els valors.
Tocqueville deia de la llibertat d’expressió que és “la pedra angular que aguanta la resta de llibertats, i per això s’han de tolerar fins i tot els seus excessos”. De fet, l’únic límit a la llibertat d’expressió, segons la meva opinió, i de la premsa hauria de ser la calumnia i l’amenaça, dos delictes perfectamente tipificats en tots els codis penals occidentals.
Però no està clar que les injúries puguin limitar sempre aquest dret, ja que aquest no es limita a la manifestació d’opinions racionals sinó també a l’expressió d’emocions. La llei certifica aquesta dimensió subjectiva del delicte d’injúries i per aquest motiu es considera que no cal atendre tant al significat de les paraules com a la intenció del que les pronuncia i a la situació, lloc i moment en que ho fa. Per tant, ni el que diuen els periodistes de la COPE ni el que va dir Rubianes sobre Espanya a TV3, no és una vulneración del dret a la llibertat d’expressió. Una altra cosa molt diferent és que es considerin barreres, de mal gust o poc educades o que se’n faci una legítima interpretació política o mediàtica.
Existeix una contradicció, alguns polítics i funcionaris europeus consideren un delicte i una provocació la publicació d’unes caricatures ingènues, en canvi no pensen el mateix de les amenaces. Llavors, qui és el que traspassa els límits de la llibertat d’expressió? Què és realment intolerable, la publicació de les caricatures o les amenaces de mort i la crida al genocidi?
Novell va fer una reflexió sobre la llibertat d’expressió i la seva problemàtica, un concepte tant obert i subtectiu el qual és gairebé impossible establir límits ni fronteres. És cert que no hi ha una sola definició establerta i és molt difícil parlar de la llibertat d’expressió de manera objectiva però el que si està demostrat i és que és un dels bens més valiosos que tenim i per aquest motiu cal no malbaratar-la fent-ne un mal ús. Però no tot el que no és llibertat d’expressió forçosament ha de ser censura. Tal i com explica el periodista, els límits els ha de marcar cadascú amb el sentit comú, és a dir, un mateix ha de saber allò que es pot publicar sense tenir una repercussió i allò que no. Aquestes limitacions morals les ha de reconèixer cadascú.
Tal i com diu Queco Novell: “és una escletxa on hi colen desqualificacions personals, de la vida privada, deficiències psíquiques o físiques”, i no es tracta de censura, simplemente de prohibicions morals que els vertaders professionals del periodisme haurien de saber limitar i autocensurar. Per exemple el cas de Xavier Trias, personatge molt imitant a Polònia. No és imitat per la seva parla sinó pel contingut del seu discurs, pel que vol dir. En definitiva, són les formes el que caldria analitzar detingudament abans de censurar i no el contingut.
M’agradaria analitzar més detingudament un dels exemples que Queco Novell explica en el seu discurs: les carícatura de Mahoma i les conseqüències que ha comportat. És políticament comprensible que Washington i Londres vulguin apaivagar la tensió que va provocar la publicació de les caricatures de Mahoma perquè són els dos països que estan en la primera línia de la lluita contra el terrorisme islamista i ja tenen bastants problemes. Però la lluita contra el totalitarisme islamista no es pot guanyar amb les armes sinó amb el terrenys de les idees i els valors.
Tocqueville deia de la llibertat d’expressió que és “la pedra angular que aguanta la resta de llibertats, i per això s’han de tolerar fins i tot els seus excessos”. De fet, l’únic límit a la llibertat d’expressió, segons la meva opinió, i de la premsa hauria de ser la calumnia i l’amenaça, dos delictes perfectamente tipificats en tots els codis penals occidentals.
Però no està clar que les injúries puguin limitar sempre aquest dret, ja que aquest no es limita a la manifestació d’opinions racionals sinó també a l’expressió d’emocions. La llei certifica aquesta dimensió subjectiva del delicte d’injúries i per aquest motiu es considera que no cal atendre tant al significat de les paraules com a la intenció del que les pronuncia i a la situació, lloc i moment en que ho fa. Per tant, ni el que diuen els periodistes de la COPE ni el que va dir Rubianes sobre Espanya a TV3, no és una vulneración del dret a la llibertat d’expressió. Una altra cosa molt diferent és que es considerin barreres, de mal gust o poc educades o que se’n faci una legítima interpretació política o mediàtica.
Existeix una contradicció, alguns polítics i funcionaris europeus consideren un delicte i una provocació la publicació d’unes caricatures ingènues, en canvi no pensen el mateix de les amenaces. Llavors, qui és el que traspassa els límits de la llibertat d’expressió? Què és realment intolerable, la publicació de les caricatures o les amenaces de mort i la crida al genocidi?
No hay comentarios:
Publicar un comentario