martes, 20 de mayo de 2008

Quins són els límits de la llibertat d’expressió?

ARTÍCLE D'OPINIÓ
Queco Novell, periodista amb una llarga trajectòria professional i que actualment treballa a Polònia i a Minoria Absoluta, va centrar el seu discurs de dijous, als premis anuals de Ràdio Associació, a la llibertat d’expressió i als seus límits, no solament en l’àmbit de la sàtira política sinó en tots els camps periodístics.

Novell va fer una reflexió sobre la llibertat d’expressió i la seva problemàtica, un concepte tant obert i subtectiu el qual és gairebé impossible establir límits ni fronteres. És cert que no hi ha una sola definició establerta i és molt difícil parlar de la llibertat d’expressió de manera objectiva però el que si està demostrat i és que és un dels bens més valiosos que tenim i per aquest motiu cal no malbaratar-la fent-ne un mal ús. Però no tot el que no és llibertat d’expressió forçosament ha de ser censura. Tal i com explica el periodista, els límits els ha de marcar cadascú amb el sentit comú, és a dir, un mateix ha de saber allò que es pot publicar sense tenir una repercussió i allò que no. Aquestes limitacions morals les ha de reconèixer cadascú.

Tal i com diu Queco Novell: “és una escletxa on hi colen desqualificacions personals, de la vida privada, deficiències psíquiques o físiques”, i no es tracta de censura, simplemente de prohibicions morals que els vertaders professionals del periodisme haurien de saber limitar i autocensurar. Per exemple el cas de Xavier Trias, personatge molt imitant a Polònia. No és imitat per la seva parla sinó pel contingut del seu discurs, pel que vol dir. En definitiva, són les formes el que caldria analitzar detingudament abans de censurar i no el contingut.

M’agradaria analitzar més detingudament un dels exemples que Queco Novell explica en el seu discurs: les carícatura de Mahoma i les conseqüències que ha comportat. És políticament comprensible que Washington i Londres vulguin apaivagar la tensió que va provocar la publicació de les caricatures de Mahoma perquè són els dos països que estan en la primera línia de la lluita contra el terrorisme islamista i ja tenen bastants problemes. Però la lluita contra el totalitarisme islamista no es pot guanyar amb les armes sinó amb el terrenys de les idees i els valors.

Tocqueville deia de la llibertat d’expressió que és “la pedra angular que aguanta la resta de llibertats, i per això s’han de tolerar fins i tot els seus excessos”. De fet, l’únic límit a la llibertat d’expressió, segons la meva opinió, i de la premsa hauria de ser la calumnia i l’amenaça, dos delictes perfectamente tipificats en tots els codis penals occidentals.

Però no està clar que les injúries puguin limitar sempre aquest dret, ja que aquest no es limita a la manifestació d’opinions racionals sinó també a l’expressió d’emocions. La llei certifica aquesta dimensió subjectiva del delicte d’injúries i per aquest motiu es considera que no cal atendre tant al significat de les paraules com a la intenció del que les pronuncia i a la situació, lloc i moment en que ho fa. Per tant, ni el que diuen els periodistes de la COPE ni el que va dir Rubianes sobre Espanya a TV3, no és una vulneración del dret a la llibertat d’expressió. Una altra cosa molt diferent és que es considerin barreres, de mal gust o poc educades o que se’n faci una legítima interpretació política o mediàtica.

Existeix una contradicció, alguns polítics i funcionaris europeus consideren un delicte i una provocació la publicació d’unes caricatures ingènues, en canvi no pensen el mateix de les amenaces. Llavors, qui és el que traspassa els límits de la llibertat d’expressió? Què és realment intolerable, la publicació de les caricatures o les amenaces de mort i la crida al genocidi?

lunes, 19 de mayo de 2008

Rossi iguala a Nieto


El italiano Valentino Rossi (Yamaha) vuelva a ser notícia tras sumar el hito de su nonagésima victória en un gran premio del Mundial de Motociclismo, e igualo al magnífico Ángel Nieto. El segundo lugar fue para Lorenzo que aún corriendo con dos fracturas en los tobillos como consecuencia de su accidente en China, supo mantener su profesionalidad. Finalmente, el tercer puesto fue para Collin Edwards.



Tras ganar en el circuito de Le Mans, Rossi se ha situado al frente de la clasificación de MotoGP, pero además ha igualado con noventa triunfos al español Ángel Nieto en el número de victorias en la segunda plaza en la clasificación histórica. Valentino ha demostrado una autoridad que había perdido a lo largo de las dos temporadas pasadas y que su Yamaha es la única capaz de ganar dos grandes premios consecutivos, algo que no lograba desde hacía dos años 2006. Actualmente sólo queda por delante de Ángel Nieto y Valentino Rossi en victorias, el mítico Giacomo Agostini.




Todos los aficionados al motociclismo esperaban el día en que Rossi igualase a Nieto y este día fue ayer. Tras la apasionante carrera en Le Mans, los dos protagonistas (Nieto y Rossi) dieron un paseo triunfal en el circuito, montados los dos en la moto de Valentino aunque esta vez la conducía Ángel Nieto, el cual también vestía con el mono y el casco de Valentino.



Ver mapa más grande

miércoles, 7 de mayo de 2008

¿Alguien dijo que Valentino estaba acabado?


El piloto italiano ganó la carrera de MotoGP del Gran Premio de China, cuarta prueba del Mundial, tras un intenso duelo con Dani Pedrosa, que acabó segundo y con un tercero puesto de Casey Stoner. Jorge Lorenzo acabó con un cuarto lugar aún corriendo con infiltraciones y un tobillo fracturado.


Rossi logró en China su victoria número 89 en grandes premios, lo que le sitúa a sólo una de Ángel Nieto, segundo en esa prestigiosa clasificación que encabeza el mítico piloto italiano Giacomo Agostini.


El fin de semana de China no fue el mejor para Jorge Lorenzo, ya que en los entrenamientos sufrió una fuerte caída y a causa, padecía dolores en el brazo y lesiones en ambos tobillos y, además, se llevó un susto en la vuelta de calentamiento previa a la salida, al quedarse parada su moto en plena parrilla. Consiguió arrancarla y completó el giro sin problemas, pero dado su estado físico el esfuerzo realizado le pasó factura, por lo que su salida no fue demasiado buena. En cabeza, tras los escarceos iniciales, Rossi dejaba claras sus intenciones imponiendo un ritmo fortísimo que sólo Pedrosa y Stoner podrían seguir. Pero el australiano fue quedándose rezagado poco a poco.


Tras este trío de cabeza se formó un grupo salvaje integrado por los Colin Edwards, autor del mejor tiempo de entrenamientos, y Nicky Hayden, los italianos Andres Dovizioso, Marco Melandri -en su mejor actuación con la Ducati Desmosedici- y Loris Capirossi, y Lorenzo, quien tras superar el esfuerzo inicial de empujar su Yamaha impuso un buen ritmo que le hizo ganar posiciones vertiginosamente.


Rossi y Pedrosa se mantuvieron en cabeza destacados hasta el final, cuando Valentino echó el resto y Dani no pudo responder. El italiano celebró la victoria por todo lo alto y se quitó la espina que llevaba clavada desde el Gran Premio de Portugal de 2007, en el que consiguió su último triunfo. En cuanto a Pedrosa, después de rodar toda la carrera a ritmo de récord prefirió no arriesgar para asegurar un segundo puesto que le daba el liderato de la clasificación general. Tercero acabó Stoner, que vuelve así al podio tras dos grandes premios muy grises.

31 ligas blancas


El Real Madrid se proclamó este domingo campeón liguero por segundo año consecutivo tras vencer 1-2 en el campo del Osasuna en la 35ª jornada de la Liga española. Sumando así su 31 título liguero.

El Real Madrid logró su victoria en un partido muy disputado, con los goles del holandés Arjen Robben (83) y del argentino Gonzalo Higuaín (87), en el que tuvo que remontar un 1-0 adverso. Los blancos sufrieron ante la presión del Osasuna, que necesitaba también una victoria que le permitiera salir de los puestos de descenso a la Segunda División. Pero en definitiva, la emoción del partido se situó en los últimos minutos de la segunda parte.

El equipo merengue, que se encontró en Pamplona con un Osasuna bien plantado en el campo, sufrió la expulsión en el minuto 46 del italiano Cannavaro por doble amonestación. Schuster, que veía el buen juego de Osasuna, pareció entonces dar por bueno el empate al retirar al delantero argentino Saviola para meter al defensa Miguel Torres, aunque los blancos siguieron intentado superar la presión rojilla con las subidas por la banda de Robben.

No obstante, las mejores ocasiones merengues vinieron de la mano de Diarra, cuyo potente disparo desde la frontal del área paró con dificultades el meta Ricardo (25) y en una extraña jugada del holandés Sneijder que, en media caída, se sacó una vaselina repelida por el larguero con Ricardo ya batido (56).

El penalti por la mano del argentino Heinze, que propició el gol de Pachi Puñal, parecía posponer la alegría del Real Madrid, pero en apenas dos minutos los blancos lograron darle la vuelta al partido. Robben marcó con un gran cabezazo el empate (83) y apenas cuatro minutos después, Higuaín recibía un buen pase dentro del área para rematar cruzado a las mallas del meta ricardo, dando una victoria y una Liga más al Real Madrid. Y es que las ligas no se regalan (como dicen algunos), las gana el mejor equipo (y no el menos malo).